La infermera que va transformar els quiròfans de Sant Pau

A finals dels anys seixanta, la incorporació d’infermeres amb formació específica, la delimitació de les seves funcions i l’establiment de normes comunes d’asèpsia i esterilització van exigir transformar profundament l’organització dels quiròfans de Sant Pau, fins aleshores marcada per la subordinació del personal d’infermeria als cirurgians.

Un article publicat a la revista Temperamentvm recupera la figura de Pilar Masgrau Gomollón, que el 1968 es va convertir en la primera supervisora infermera professional dels Quiròfans Centrals de l’Hospital de Sant Pau. El treball ha estat realitzat per Neus Buil, investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), i la Dra. Paola Galbany-Estragués, professora de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Barcelona.

A partir d’una entrevista en profunditat a Masgrau, l’estudi reconstrueix la seva trajectòria professional i analitza el seu paper en la transició des d’un model en què bona part de la feina requeia en religioses, personal sense titulació i instrumentistes vinculades personalment als cirurgians cap a una estructura integrada per infermeres titulades, amb responsabilitats definides i una organització pròpia.

«Recuperar la seva trajectòria permet comprendre el paper que van tenir infermeres com Pilar Masgrau en la transformació dels quiròfans i en la defensa d’una formació específica, unes responsabilitats definides i una capacitat de decisió més gran per a la professió», explica Neus Buil.

Una nova organització dels quiròfans

Masgrau s’havia format com a ajudant tècnica sanitària a l’Escola de Santa Madrona i havia adquirit experiència com a infermera instrumentista i supervisora a l’Hospital General d’Astúries, un dels centres pioners en la modernització hospitalària a Espanya.

El 1968 va arribar a Sant Pau per liderar la reforma dels Quiròfans Centrals. Després de participar en la formació pràctica de noves infermeres quirúrgiques, entre 1969 i 1970 va començar la substitució progressiva del personal sense titulació i la reorganització de l’àrea.

La transformació va introduir infermeres preparades específicament per treballar al quiròfan, una delimitació més clara de les funcions professionals, procediments comuns de neteja, desinfecció i esterilització i una estructura de supervisió infermera. Masgrau també va dissenyar i posar en marxa una nova Central d’Esterilització.

Aquesta aposta per la formació es manté actualment com un element diferencial de Sant Pau. Per incorporar-se als seus quiròfans, les infermeres han d’acreditar una preparació específica en infermeria quirúrgica. Històricament, s’exigia haver cursat la formació impartida per la mateixa Escola de Sant Pau, tot i que actualment, davant la manca de professionals, també s’accepten formacions d’altres centres.

Aquest requisit no està generalitzat en el conjunt del sistema sanitari, on és possible que infermeres sense formació quirúrgica específica s’incorporin directament a treballar en un quiròfan. Aquesta situació s’emmarca en la manca de desenvolupament de l’especialitat d’Infermeria de Cures Medicoquirúrgiques, aprovada el 2005 però encara pendent de desplegar-se.

«El canvi no consistia únicament a incorporar personal titulat. Afectava tota la cultura del quiròfan: com es distribuïen les responsabilitats, qui podia establir normes i fins a quin punt les infermeres podien exercir el seu propi criteri professional», assenyala Buil.

Fer valer les normes davant l’autoritat mèdica

La transformació va trobar resistències entre alguns cirurgians, acostumats a treballar amb instrumentistes particulars que coneixien les seves preferències i que, de vegades, també feien tasques personals o administratives.

Aquestes tensions van culminar el 1972. Davant l’absència i la impossibilitat de localitzar el cirurgià responsable d’una intervenció, Masgrau i l’anestesista van decidir suspendre-la, aplicant les «Instruccions Permanents» aprovades per la direcció per regular l’activitat quirúrgica.

Després de la protesta del cirurgià, el director de l’Hospital va comunicar inicialment a Masgrau el seu acomiadament. Tanmateix, quan va comprovar que s’havia limitat a complir les normes establertes, va rectificar i la va felicitar per la seva actuació.

Durant l’entrevista en què es basa l’estudi, Masgrau va recordar així l’impacte que va tenir que una infermera i una dona prengués una decisió que qüestionava l’autoritat tradicional del cirurgià: «Va ser una bomba, tot Barcelona es va assabentar que una infermera qualsevol, que una dona qualsevol —perquè en aquella època eren molt masclistes— havia suspès una intervenció».

Poc després, Masgrau va deixar Sant Pau i es va convertir en la primera directora d’Infermeria de l’Hospital Clínic de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 1982.

«La seva trajectòria contribueix a reconèixer el paper de les infermeres en la construcció dels hospitals contemporanis i a comprendre el llarg camí recorregut per la professió fins a assolir una autonomia més gran», conclou Neus Buil.

Article de referència:

Buil N, Galbany-Estragués P. Pilar Masgrau, la primera supervisora de los Quirófanos Centrales del Hospital de Sant Pau. Temperamentvm 2026:e16219–e16219. https://doi.org/10.58807/temperamentvm20268275