Un equip de recerca multidisciplinari, en el que participa l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau, ha iniciat el projecte “Pèrdues reproductives precoces: del malestar físic i emocional invisible al possible dol personal, familiar i social” per dur a terme un diagnòstic de les característiques i la magnitud d’aquestes pèrdues precoces. L’objectiu és detectar les necessitats d’assistència, d’acompanyament i de dol en gestants que pateixen pèrdues primerenques, així com en la seva xarxa familiar i en el personal sanitari que les atén, amb la finalitat de poder-los oferir una atenció adequada, personalitzada i basada en evidències que permeti pal·liar el seu malestar i patiment i atenuar-ne els efectes adversos.
En el projecte, coordinat des de la UAB, participa el grup de recerca AFIN de la UAB, dirigit per la professora Diana Marre, el Grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau, així com el Servei de Psiquiatria i Salut Mental del mateix hospital i el d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau (HSP)-Fundació Puigvert (FP), dirigit per Elisa Llurba —també professora de la UAB—, i el grup de recerca Població, Medi ambient i Desenvolupament (POMADE) de la Universitat d’Alacant, coordinat per la professora María José Rodríguez Jaume. La recerca és finançada en el marc de la convocatòria Connecta de la Fundació “la Caixa” i compta amb la col·laboració de diverses associacions de persones afectades i entitats professionals, així com amb la participació d’una trentena de serveis de salut maternoinfantil de l’Estat inclosos en la xarxa RICORS en salut maternoinfantil i del desenvolupament, finançada per l’Institut de Salut Carlos III i coordinada també per la doctora Elisa Llurba, en la qual la doctora Diana Marre coordina el subprojecte dedicat a l’estudi de l’experiència i el benestar de pacients i professionals en salut maternoinfantil.
El projecte permetrà dissenyar una enquesta per dimensionar adequadament la problemàtica i incorporar-la a les estadístiques generals de població, així com plantejar possibles intervencions en la salut física, psicològica i social de les dones que pateixen pèrdues gestacionals i del seu entorn. La sistematització, la reproducció i l’escala d’aquestes intervencions i l’avaluació del seu impacte es posaran a prova en el Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau i la seva àrea d’assistència en atenció primària, on s’atenen anualment 12.000 visites de gestació, amb unes 400 pèrdues gestacionals, i es duen a terme 600 cicles de reproducció assistida, dels quals 400 resulten en fracàs o pèrdua. Es comptarà amb tot el personal sanitari que atén les dones en algun punt del procés, i amb el suport del Servei de Psiquiatria de l’hospital, concretament la seva Unitat de Salut Mental Perinatal, per contribuir a una proposta de millora del dol i de la salut mental en general i dels seus efectes adversos.
“El patiment per una pèrdua gestacional és significatiu i la seva intensitat i el seu impacte personal, familiar i social no estan associats a la setmana de gestació en què es produeix“, explica Diana Marre, investigadora del grup AFIN del Departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB.
“Una pèrdua primerenca pot tenir tant impacte emocional com una de segon o tercer trimestre. No obstant això, encara que el 95 % de les pèrdues ocorren en el primer trimestre d’embaràs, els protocols clínics i els programes de suport emocional disponibles se centren majoritàriament en les pèrdues de segon i tercer trimestres. El nostre projecte proposa un abordatge del dol que no estigui basat en el temps de gestació ni en la mida o el pes del fetus”.
L’abordatge clínic de les pèrdues reproductives precoces no en valora actualment l’impacte emocional. “Els professionals tractem les pèrdues precoces com una cosa habitual i assumible, dins de circuits quirúrgics que no s’adeqüen ni consideren la pèrdua com a tal i, per tant, no preveuen la possibilitat de dol. L’absència d’intervenció sensible augmenta el trauma, i pot afavorir situacions de violència reproductiva”, remarca la doctora Llurba.
“Les gestants han de poder decidir si esperen a expulsar el fetus espontàniament o provocant-ne l’expulsió a casa o quirúrgicament a l’hospital i comptar amb suport no només físic sinó també emocional i social, així com amb la possibilitat de veure’l o conservar-ne algun record, com s’aconsella en altres contextos”.
Encara que a Espanya un 25 % de les gestacions no supera les 12 setmanes, no hi ha estadístiques sobre pèrdues gestacionals primerenques, una evidència significativa de la invisibilitat i la minimització del seu impacte personal, familiar i social. No obstant això, un càlcul aproximat suggereix que, si el 2020 va haver-hi 339.206 naixements, 84.800 es van perdre. La Societat Espanyola de Fertilitat, per la seva banda, va informar de 33.205 naixements resultants de 148.165 cicles de reproducció assistida, és a dir que 114.960 cicles (el 77,6 %) no van aconseguir una prova positiva d’embaràs o es van perdre en alguna setmana de gestació. Totes dues estimacions sumen unes 200.000 pèrdues gestacionals anuals a Espanya, darrere de les quals hi ha una persona gestant i tot un entorn de familiars, amistats i professionals.
