Un estudi que ha comptat amb la participació d’investigadors de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau conclou que si s’administra deferiprona en pacients que encara no reben tractament amb levodopa els símptomes motors poden empitjorar. El treball, que publica la revista The New England Journal Of Medicine, contrasten amb els resultats de 4 altres assaigs clínics independients previs, en què aquest empitjorament dels símptomes no es va observar. Això podria aportar informació rellevant sobre el paper que juga l’acumulació de ferro en el procés de neurodegeneració.
El tractament amb deferiprona en pacients amb malaltia de Parkinson primerenca que no han rebut encara tractament amb levodopa ni amb altres medicaments dopaminèrgics, no aporta benefici clínic i, pel contrari, s’ha associat a un empitjorament dels símptomes motors, segons s’observa als resultats de l’estudi internacional independent FAIRPARK-II, que ha comptat amb participació del grup de recerca en malaltia de Parkinson i trastorns del moviment de l’Institut de recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – IIB Sant Pau, que dirigeix el Prof. Jaume Kulisevski.
El treball, en què també ha participat el grup de malaltia de Parkinson i altres trastorns neurodegeneratius del moviment que dirigeix el Dr. Yaroslau Compta a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) – Hospital Clínic de Barcelona, s’ha publicat a la prestigiosa revista The New England Journal Of Medicine, acompanyat d’una editorial sobre el tema.
La malaltia de Parkinson és un trastorn neurodegeneratiu que afecta milions de persones a tot el món i es caracteritza per la pèrdua de les neurones que produeixen dopamina, una molècula cerebral que és fonamental per al control dels moviments normals del cos. Hi ha diversos medicaments que permeten suplementar la manca de dopamina en aquests pacients i que ajuden a millorar els símptomes, però aquests fàrmacs no eviten la pèrdua de neurones ni la progressió de la malaltia.
Un dels processos fisiològics que ocorren en aquesta malaltia és l’acumulació anormal de ferro al cervell. L’excés d´aquesta substància s´ha associat amb la pèrdua de neurones productores de dopamina. Per això els científics han estat buscant la manera de reduir l’excés de ferro en aquests pacients. Però és important recordar que aquest mineral té un paper important en molts processos biològics necessaris per al funcionament normal del cos, entre els quals hi ha la producció de dopamina. És a dir, el ferro pot tenir efectes tant beneficiosos com perjudicials per a l’organisme.
La deferiprona és un fàrmac que té l’habilitat d’eliminar l’excés de ferro a les zones on s’acumula de forma anormal i redistribuir-lo en d’altres que ho necessiten. Aquesta molècula s’ha fet servir, des de fa temps, per tractar la sobrecàrrega de ferro que apareix després de múltiples transfusions en una malaltia de la sang anomenada talassèmia.
Dos assaigs clínics previs en què van participar 40 i 22 pacients amb malaltia de Parkinson de diagnòstic recent van suggerir que la deferiprona afegida al tractament amb medicaments que suplementen la dopamina, com la L-DOPA, no només reduïa l’acumulació de ferro al cervell , sinó que podia millorar la discapacitat motora.
A l’estudi FAIRPARK-II, liderat pel Prof. David Devos a l’Hospital Universitari de Lille, França, els investigadors van analitzar dades de 372 pacients amb Parkinson de diagnòstic recent -quan la quantitat de neurones productores de dopamina encara està conservada- i encara sense tractament de suplementació de dopamina, procedents de 23 centres mèdics europeus, entre els quals hi ha Sant Pau i el Clínic de Barcelona.
L’objectiu era comprovar si la deferiprona podia ser útil per alentir la progressió del Parkinson. Sorprenentment, els resultats van demostrar que, a les 36 setmanes de seguiment, els participants que havien rebut aquest tractament tenien pitjors puntuacions a les escales que mesuren els símptomes de la malaltia respecte als que havien rebut placebo. És a dir, els pacients del grup control havien empitjorat, però els del grup que va rebre la deferiprona encara més.
Els resultats d’aquest treball contrasten amb els de 4 assajos clínics independents previs més, en els quals l’empitjorament dels símptomes no es va observar en administrar la deferiprona. Els investigadors creuen que la clau podria estar en la suplementació dopamina, per la qual cosa ara caldrà fer nous estudis de combinació per comprovar els efectes en fases inicials de la malaltia. De moment, es manté la hipòtesi que, a la llarga, la reducció del ferro és beneficiosa per frenar l’evolució de la malaltia.
En paraules del Prof. Kulisevsky, “la gran diferència del nostre treball amb els estudis previs és que aquests incloïen pacients en fases més avançades de la malaltia, que ja rebien tractament amb Levodopa. Aleshores, creiem que la manca de resultats clínics al nostre estudi es podria explicar perquè el ferro és un cofactor en la producció de dopamina i, probablement, en els pacients que encara no prenen Levodopa el fet d’inhibir l’acumulació de ferro interfereix en la producció de dopamina inicialment”.
En el moment que es diagnostica a algú amb la malaltia de Parkinson ja ha perdut al voltant del 70% de les neurones que produeixen dopamina al cervell. Per tant, les neurones supervivents tenen una sobrecàrrega de feina per mantenir els nivells necessaris de dopamina i facilitar la mobilitat de la persona. Com s’ha esmentat, el ferro té funcions importants en l’organisme, una d’elles és com a cofactor de l’enzim tirosina-hidroxilasa, fonamental per a la producció de dopamina. Per tant, podria ser que en les fases inicials de la malaltia de Parkinson el ferro en realitat ajudi les neurones a mantenir la producció de dopamina, només tornant-se tòxic en fases posteriors. Per això l’eliminació de ferro amb fàrmacs com la deferiprona en fases inicials de la malaltia podria explicar l’empitjorament dels pacients en reduir la producció de dopamina, mentre que la deferiprona podria evitar els efectes nocius del ferro en fases posteriors, d’acord amb els assaigs clínics previs.
D’altra banda, la Levodopa és el precursor immediat de la dopamina i no necessita la tirosina-hidroxilasa per convertir-se en dopamina, reposant ràpidament els nivells de dopamina, facilitant la mobilitat de la persona i esquivant per tant l’efecte negatiu de la deferiprona sobre la tirosina-hidroxilasa. Per tant, la hipòtesi és que en els pacients tractats amb Levodopa només es veurien els efectes positius de la deferiprona mitjançant la reducció dels nivells perjudicials de ferro acumulat, però no el seu efecte negatiu sobre la producció de dopamina.
