Els pacients amb diabetis mellitus tipus 2 (DM2) tenen una major prevalença de malaltia cardiovascular, tant de patologia coronària com d’insuficiència cardíaca. La cardiomiopatia diabètica és un estat on es produeix una disfunció cardíaca independentment de la presència d’arterioesclerosi coronària. Aquesta patologia pot ser deguda a diversos factors, com alteracions metabòliques o un estat inflamatori augmentat. Els pacients DM2 tenen un major volum de greix epicardíac, que està en contacte directe amb el miocardi cardíac. En una situació normal aquest greix té una funció de protecció i d’aportament d’àcids grassos com a font d’energia als cardiomiòcits. Tanmateix, quan existeix un volum augmentat de greix epicardíac es veu afavorida la presència de disfunció cardíaca.
En aquest context, la hipòtesi del present estudi va ser que, a més d’un major volum, el greix epicardíac dels pacients DM2 és disfuncional i exerceix un efecte nociu sobre la funcionalitat dels cardiomiòcits. En l’estudi dut a terme per membres del CIBER de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (CIBERDEM) a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) de Barcelona es descriu com el greix epicardíac, obtingut de cirurgia cardíaca, dels pacients DM2 presenta alteracions en l’expressió de gens inflamatoris i relacionats amb l’acumulació lipídica, i a més allibera lípids amb un efecte negatiu sobre els cardiomiòcits. Concretament, el greix epicardíac en cultiu de pacients DM2 secreta més espècies aterogèniques de ceramida i, en el cas de DM2 amb malaltia coronària, més àcids grassos lliures saturats, que la dels pacients no diabètics. En l’estudi es demostra com aquestes espècies lipídiques són responsables de l’efecte inflamatori i citotòxic exercit pel greix epicardíac sobre cardiomiòcits en cultiu.
La apoJ és una proteïna amb acció xaperona, contribuint al correcte plegament d’altres proteïnes, a la qual se li han atribuït propietats cardioprotectores. Un resultat especialment rellevant d’aquest estudi és que l’addició d’apoJ va minimitzar els efectes deleteris del greix epicardíac de DM2 en cardiomiòcits. Per tant, els resultats suggereixen que l’apoJ podria millorar la funció cardíaca, particularment en el cas dels pacients DM2, contrarestant l’efecte perjudicial del greix epicardíac.
La Dra. Sonia Benítez, investigadora CIBERDEM de l’IR Sant Pau, última autora i de correspondència de l’article, apunta que “és de gran rellevància el fet que els pacients DM2, a més de tenir un major volum de greix epicàrdic, també presentin una alteració qualitativa de la mateixa que comporta una secreció d’espècies lipídiques amb efecte inflamatori i tòxic en les cèl·lules cardíaques, ja que això podria contribuir a l’aparició de l’anomenada cardiomiopatia diabètica”.
Per la seva banda, el Dr. José Luis Sánchez-Quesada, també investigador CIBERDEM i coautor de correspondència de l’article, afirma que “l’existència d’una inhibició de l’efecte deleteri del greix epicardíac de DM2 per part de l’apoJ obre una via d’estudi cap al disseny d’estratègies basades en aquesta molècula adreçades a disminuir el risc d’insuficiència cardíaca”.
Tots dos investigadors opinen que les troballes són innovadores, però que caldrà continuar investigant els mecanismes implicats i les conseqüències fisiològiques.
Apolipoprotein J protects cardiomyocytes from lipid-mediated inflammation and cytotoxicity induced by the epicardial adipose tissue of diabetic patients
Puig N, Rives J, Gil-Millan P, Miñambres I, Ginel A, Tauron M, Bonaterra-Pastra A, Hernández-Guillamon M, Pérez A, Sánchez-Quesada JL*, Benitez S*.
Biomed Pharmacother 2024 Jun;175:116779.
doi: 10.1016/j.biopha.2024.116779. Epub 2024 May 21.PMID: 38776681
