Data d’elaboració: 22 d’abril de 2020
CONTEXT
Un grup d’investigadors de la Harvard T.H. Chan School of Public Health ha publicat un treball de modelització matemàtica que explora quina pot ser la dinàmica de transmissió del coronavirus SARS-CoV-2 i l’impacte de les mesures de distanciament social requerides per al seu control. [1]
L’estudi té per objectiu projectar escenaris potencials per a la dinàmica de transmissió del SARS-CoV-2 en els períodes durant i després de la pandèmia. Addicionalment, el treball avalua la durada i intensitat de les mesures de distanciament social que podrien ser necessàries per mantenir el control sobre el SARS-CoV-2, tenint en compte la capacitat d’unitats de cures intensives existents als EUA.
METODOLOGIA
Els autors plantegen un escenari en què el SARS-CoV-2 té un comportament de circulació similar al d’altres coronavirus (HCoV-OC43 i HCoV-HKU1), basant-se en algunes similituds observades entre ells: la infecció pot manifestar-se de manera asimptomàtica, tenen alta infectivitat inicial, cursen en malaltia lleu a moderada del tracte respiratori en la majoria d’ocasions, presenten una mortalitat menor a altres coronavirus i es distribueixen principalment en regions geogràfiques temperades. A partir d’aquestes similituds, el SARS-CoV-2 podria presentar altres trets propis d’aquests virus com són: estacionalitat amb pics d’infecció hivernals, immunitat transitòria que desapareix abans de l’any, i immunitat creuada entre ells (és a dir, que passar un d’aquests virus immunitza parcialment als altres).
Estudi de la dinàmica de transmissió
Els autors modelen els mecanismes de transmissió dels coronavirus mitjançant un model matemàtic compartimentat determinista SEIRS (persona Susceptible, Exposada, Recuperada, Susceptible). Aquesta modelització permet als autors plantejar els següents escenaris i hipòtesis per a la dinàmica de transmissió del SARS-CoV-2:
Estudi de la intensitat i durada necessàries de les mesures de distanciament social
Els autors van adaptar el model SEIRS de transmissió per incorporar els estats d’infeccions asimptomàtiques, lleus i moderades, les infeccions que requereixen hospitalització, i les infeccions crítiques. Sota aquest model, la implementació d’una única mesura de distanciament social reduiria la magnitud del pic epidèmic. No obstant això, es produiria una ressurgència de la infecció quan s’abandonés la mesura, i aquesta seria més important com més eficaç hagués estat el distanciament social, perquè s’hauria aconseguit menys immunitat poblacional.
Es requeririen nous períodes de distanciament per prevenir el col·lapse de les unitats de cures intensives en aquests nous brots de l’epidèmia. En aquestes circumstàncies, es podria plantejar el distanciament social intermitent, que s’activaria només quan la prevalença d’infecció superés determinat llindar relacionat amb els recursos disponibles. La durada entre períodes de distanciament social s’incrementaria a mesura que s’acumulés immunitat poblacional. No obstant això, els autors estimen que, amb els recursos de cures intensives dels EUA, la durada de l’epidèmia arribaria a 2022.
Si s’incrementa la capacitat de cures intensives o si aparegués un tractament o una vacuna que reduïssin la proporció d’infeccions que requerissin hospitalització, es reduiria la durada total de l’epidèmia i la durada total de les mesures de distanciament social requerides.
Referències
[1] Kissler SM, Tedijanto C, Goldstein E, Grad YH, Lipsitch M. Projecting the transmission dynamics of SARS-CoV-2 through the postpandemic period. Science. 2020 Apr 14. pii: eabb5793. DOI: 10.1126/science.abb5793
Aquesta informació ha estat redactada per investigadors del Centre Cochrane Iberoamericà per contribuir a sintetitzar i actualitzar els resultats de la recerca disponible en relació amb la pandèmia provocada pel coronavirus SARS-CoV-2. Cap altra institució o organisme queda compromès pel contingut d’aquesta informació.